Encuentro Navidad 2010

El jueves pasado en el Restaurante de "El Casino"

Fue muy grato volver a compartir un rato con antiguos compañeros del Taller y los actuales asistentes. Ely, Paquita, Marta, Lola, Joan, Jaume, os hemos echado de menos !! A todos, si léeis estas líneas, un cachito de los ricos manjares que degustamos y nuestro brindis para una Navidad de sereno gozo interior y un año 2011 de buenos propósitos y proyectos.

Por supuesto hablamos de este blog y del silencio que lo habita, como si las musas nos hubiesen callado a todos ó nos estuviesen llevando por otros derroteros. ¡¡ ay musas !!

Las cosas en su sitio

Piesnso que este comentario de Sunsi tiene la entidad de entrada nueva, para que todos podamos disfrutar de ella a primera vista.
Ely

Cuando paseo por un cementerio rodeada de tantas y tantas tumbas, como ojos observadores de mi presencia desde recientes y muy lejanas vidas hasta la historia presente, siento como todas me alientan para que siga con el relevo de la vida, que aproveche el ahora y el aquí con mi presente único, que no me abandone y pierda en el albaratar del dia a dia, de las penas, problemas y desilusiones como muchos de ellos hicieron, que siga la verdadera corriente de las aguas del sentir y el amar, sin desperdiciar tan bella y verdadera fortuna que es la vida.
Simplemente vivir...
Ellos ya tuvieron su tiempo, ahora es nuestro.
Sunsi

Todos los Santos

Vuela pluma

Para todas las personas queridas que, han pasado por mi vida, dejando una estela de amor con la que me siento arropada y protegida, cuando sus ausencias me despiertan el dolor.

Paqui

Aviso a Navegantes

Sunsi ha colgado dos consignas, de las seis que teníamos para este verano, en comentarios de la hiedra y las tomateras de Paqui !!

Los he descubierto esta tarde y son superguays!!

Bravo Sunsi

Preposiciones

Hay alguien ahí?

Hola a tots i totes

Per si teniu temps de llegir i activar una mica el blog, aquí us deixo una part dels meus deures d'estiu.

tu hiedra y mis tomateras

que pena Ely tener que sacar la hiedra tan b0nita y mimosamente cuidada, como tu la tenias pienso en tus pajarito cuando regresen para ver su nido de nacimiento, pensaran que sean esquivocado de casa y daran mas de una vuelta buscando. Tambien me biene a la memoria hace 24 años que la plantaste que al lado de tu casa habia un entusiasmado hortelano que planto mas de una lechuga, y tomateras sin acierto ni concierto, pero con la ilusion que lo hacia en agradecimiento la hortaliza creo que crecia y crecia dando su mejor cosecha. ves tu no tienes tu querida hiedra, y yo no tengo mi hortelano. Tardaras en creer sentir la sierra clavada en tus oidos, y hasta creer que ella te pide ayuda pero el tiempo te ira compesando con otra rama que crecera y te alegrara tu jardin , mis lechugas y tomateras no creceran mas , pero de aquellos años guardo una buena amistad que como tu ramita, crece mas y mas un beso Paqui

A mi hiedra

Hace venticuatro años eras, unas ramitas diminutas con unas hojitas pequeñas, temblorosas y tiernas; plantadas en unos insignificantes daditos de tierra “yugurtera” viniste a mi casa. Te planté, te mimé con riegos y cuidados fuiste creciendo a la vez que mis hijos.
Has sido testigo de mi vida y de la suya: fiestas, paellas, cumpleaños, graduaciones, alegrías, también de alguna convalecencia reflexiva.
En los veranos me diste fresco y sosiego; en los inviernos resistente y firme incluso con algunas nieves casuales, me distes esperanza; en las primaveras ¡ay las primaveras! Renacías con fuerza y vigor, una explosión de vida por cada una de tus ramas te enfilabas a lo alto de la vaya y trepabas por las paredes, hasta que yo decidía ponerte orden y limites y tu sin queja obedecías dócil a mis deseos tomando los caminos indicados...
Ayer, ya sabes lo que me costó tomar la decisión. El ruido de la sierra hizo que me refugiara en casa, doliente por la despedida.
No les fue fácil sacarte de tu lugar, te resistías con todas tus ramas y raíces. La sierra crujía quejosa echando humo por el esfuerzo; pero era inevitable; poderosas razones, ya sabes: humedades, comunidades, me han obligado a tomar tan drástica decisión.
Tu y yo sabemos que después de este mal trago y el ajuste de cemento y baldosas, tu volverás a brotar la próxima primavera y como aquellas primeras ramitas de la “yogurtera” empezaremos de nuevo juntas un nuevo renacer...

No s'acaba l'estiu

Hola companys/es!

Després d'unes breus vacances, rellegint les vostres aportacions estic d'acord a la Lola, ja toca que revisquem aquest blog entre tots, jo el primer que he estat desconectat aquest estiu.

És d'agrair que tan l'Hortensia, com la Lola, en Joan , l' Ely i la Sunsi el mantingueu viu. Tornar i veure les vostres aportacions em fa pensar en unes de les darreres classes que vaig poder gaudir sobre com estava el nostre ànim d'escriptors, i tot i que el meu no ha decaigut sí que s'ha agat unes mini vacances.

Lola vaig estar per Vigo i Orense, tot i que l'inici del meu primer periple per terres gallegues va ser concretament per les Rias Altats...precioses!! Per una ruta recomanada pel meu avi i el meu pare vaig gaudir molt. Aquí us en deixo una modesta prova.

No s'acaba l'estiu

El sol de tarda galleg

amb el seu darrer esbufec

em diu adeu mentre em somriu.

Les ales van descendre a Coruña

cavalls ibizencs negres ens portaren fins a Ribadeo

l'orvallo ens acollí entre Ortigueira i Espasante.

La muralla de Lugo ens va envoltar de Ribera Sacra

recorrent les Rias Altas l'olor a mar,

a negre roca i marisc m'ha esquitxat l'ànima.

Aleix

Casi llega el otoño...

Hola a todos,

De nuevo en bcn, el verano queda atrás, y el otoño comienza a asomar...
Veo que en el blog nos hemos quedado en los picos de europa, claro son tan bonitos...
pero ahora toca despertar, de nuevo, una vez más.

Los talleres comenzarán de nuevo, los jueves en Can humet, en octubre, si alguno se apunta al nuevo grupo, contactar conmigo por telf. o por correo o por aquí, y si no espero que nos sigamos encontrando todos por este encantador blog que Ely nos ha confeccionado y que espero que siga su ritmo.
Un abrazo
Lola Andrade

Los picos de Europa

Cangas de Onis, lagos de Enol, bahia de Ribadesella, largos paseos por encima de los acantilados de Llanes, subidas en funicular a Bulnes, asombro de cimas y de simas, siluetas de montes en el cielo, las nubes que bajan a las montañas, verdes prados, horizontes azules de mar...
Fabada, cecina, chorizos a la sidra, alguna ampolla en los pies.
Mañana la ruta de cares... mochila, palo y botas... el mundo bajo mis pies....
La vida se estira al vivirla...

CONTRÀRIES CONTRADICCIONS CONTRADICTÒRIES

Quan jo vaig fer el batxillerat, us parlo de quan el Passeig de Gràcia encara era ple de lleons i serps, vaig triar d’estudiar com a llengua estrangera l’anglès, cosa que en aquells temps, que van ser els meus i han estat els únics (Serrat dixit), era una cosa força extravagant, però que jo no ho vaig fer per extravagància, sinó perquè, al ser fora de la norma, les classes d’Idioma es transformaven en classes quasi particulars. Així va passar que la Senyoreta Font, mestra que recordaré sempre més, per mestra i, què coi, per senyoreta, un dia li va semblar imprudentment que jo estava pesant figues i va demanar-me que repetís aquell so tan rebuscat que de tant en tant emetien els anglesos (avui dia si val qualsevol emissió de veu rara, que tothom si veu amb cor). Jo li vaig fer aquell so com si fos el seu eco i ella, en un gest de bonhomia, em va felicitar pels meus reflexos i, aquí altre cop imprudentment, doncs jo des dels quatre anys tot i que m’agrada la música tinc el timpà perforat, va alabar el meu bon sentit de l’oïda. Però és que en aquella aula el que hi havia era una banda d’amics, amb la teacher al capdavant.

Tot això us ho explico perquè no us penséssiu que mentre llegíem els relats que perpetràvem cada dijous jo fos a Arbeca, o potser sí que hi era, però no perdia pistonada i, ara ve el més gros, al igual que me n’he adonat de que el que jo escric no ho escric perquè sí, també he vist que el que totes i tots heu escrit responia a un tarannà construït d’experiències, creences i convenciments, amb la qual cosa resulta que durant força temps hem estat compartint tot això en un espai i un temps. I compartir experiències, aficions, i temps, és signe d’amistat. Sota el cobert d’aqueta amistat us volia parlar de coses que m’han passat, no massa importants i que, de fet, son les que donen el títol a tota aquesta història, però ara veig que el que està escrit fa força goig. Gràcies a qui ho llegeixi.

Llego, os leo, y me encanta.

Hola a todos,

Pués si, he llegado de viaje y ahí estaban vuestros escritos, los me acuerdo, las siestas, el calor... La escritura marcha sola en este blog tan encantador, espero seguiros leyendo desde Vigo y que con renovados animos volvamos a escribir a la luz de nuestros largos y creativos inviernos.
Espero reuniros en septiembre, ok?

un abrazo
Lola andrade

Sesteando

En la hamaca, se escurren las horas sintiendo la densidad del tiempo.
Me entretengo echando de comer a los peces.
Ellos se mueven...

Fa calor, calor...
i les lletres se'm desfan a l'ordinador, les mans busquen l 'aixoplug de la frescor de la mar i el rostre la carícia del vent.

Yo también me acuerdo

Me acuerdo de los Bravos y de las canciones de verano. Me acuerdo de unas fiestas de Agosto en Málaga, llenas de mágía y color, y de una verbena en Cádiz, donde la alegría se derrochaba por doquier. Me acuerdo de las minifaldas y del deber de volver a casa antes de las diez. Me acuerdo, sí, me acuerdo de aquellos momentos de felicidad y rebeldía. Y del primer baile, y del primer estremecimiento, y del primer amor.

Gracias Ely por esta sugerencia a llamar al recuerdo!!

Visca Sant Joan, Sant Pere i Sant Pau i totes les santes i sants que es fan celebrar la vida!!

San Juan ya pasó

Me acuerdo de una noche de San Juan, celebrada en el atico de un compañero de mi marido, en la cual asistia el pleno de la empresa, y que yo a la mitad no conocia, lo cual me descolocava bastante. Recuerdo que me habia puesto uno zapatos de tacon de vertigo. Al entrar en la porteria ,por cierto muy antigua, se me engancho el tocón y me quede con un zapato alto y una manoletina, yo no queria subir ni de broma a la fiesta, mi marido llamo a la dueña por el interfono y ooooo milagro me pudo bajar unos zapatos , que iban de perlas , este San Juan me acuerdo y acordare, toda mi vida.

ME ACUERDO 2

Abans de posar el meu “me acuerdo” vull dir-vos que tot i que l’Ely diu “... cuando la verbena de San Juan era una de las poquísimas noches en que podías volver más tarde de las diez...”, el seu escrit, per mi, denota llibertat a vessar. De les meves primeres revetlles guardo el record de com volia desmarcar-me dels amics que perpetraven una sangria dins un cubell per fer-se els mil-homes i, em volia desmarcar, perquè pensava que podia arribar a les noies per la via de la sensibilitat, però passava que si ballava agafat a una de les noies, allò de sentir els pits seus que em fregaven el meu, doncs que ara no ve al cas, però jo feia veure que no passava res i portava a la noia a veure (no a “beure”) la sangria, doncs jo no sabia que calia fer quan les coses es posaven sèries. Això va ser així fins que, un Sant Joan, algú em va cridar pel meu nom i la propietària dels ulls més bonics del comtat va dir: “Ostres! Et dius Joan, felicitats!”. Tot rient li vaig demanar un petó i… me’l va fer! Enlluernat per aquella gesta li vaig dir que ara em tocava a mi tornar-li, i li vaig tornar i li vaig dir que m’havia agradat i que volia fer-n’hi un altre perquè sí… i va acceptar! No recordo quin any va ser, però va ser molt abans del 1974, quan, al igual que ara hi ha una “inflació subjacent”, llavors també hi havia una “repressió subjacent”, pitjor que la que estava a la vista, que va fer que els companys em consideressin quasi un heroi, però jo em vaig quedar plorant la pèrdua d’aquells ulls que sempre més se m’han aparegut quan m’ha vingut a la memòria el Paco Ibàñez cantant allò, em penso que de Góngora, “... el sabroso vicio del dulce mirar...”

Leerlo invita a escribir

Me acuerdo de aquel traje pantalón de campana color azul tejano claro, con manga de farol y un volante en la cintura, que estrené en 1974.

Cuando la verbena de S. Juan era una de las poquísimas noches del año que a una chica la dejaban llegar a casa mas tarde de las diez...

Ely

Pd: Os invito a escribir vuestros "me acuerdo"

Por ti

Si tuviese que inventar el silencio.
Para que con tu presencia se rompiese.
Lo inventaria.

Si tuviese que llenar un estanque vacio, con mi llanto .
Lo llenaria.

Solo, por tenerte conmigo.
Dime que tengo que hacer,.
Inventar el silencio.
llenar un estanque.
Cuantas cosas, mas necesito.
Dimelo, que todo y mas, por ti lo haria.

Nido vacío

11-6-2010

Oí a su madre llamarles nerviosa desde el tejado

Presentí lo inevitable.

Tal vez otra primavera...

volveran los oscuros mirlos

en mi hiedra su nido a colocar,

Pero estos que avivaron mis recuerdos

estos... no volveran.

Siguen creciendo

9-6-2010

Llueve, pienso en protejerlos

su mejor proteción, sus plumas.

Crecimiento

7-6-2010
Les oigo exigir comida
Les veo abrir sus voraces picos
Sus padres, incansables, les alimentan.

La noche

Cuando la oscuridad de la noche.
Se rompe con la salida del Sol.
Arañando con sus largas uñas.
La tela que la noche tendio.
Quedan al descubierto.
Las palabras y promesas de amor.
Bonita es la noche.
Como duele que salga el Sol.

DIT I FET

... abans de tres dies trobareu penjat al blog l’enllaç de la tonada i la lletra que potser em veureu cantar despistadament qualsevol dia pel carrer...

Això ho vaig dir aquest últim dia i, dins del temps reglamentari, compleixo el que vaig dir.

Aquest és l'enllaç:

http://www.youtube.com/watch?v=sR7iFfmPPS4

Aquesta és la lletra:

I’ll walk in the rain by your side
I’ll cling to the warmth of your (TINY) hand
I’ll do anything to keep you satisfied
I’ll love you more than anybody can

And the wind will whisper your name to me
Little birds will sing along in tim I’ll love you
Leaves will bow down when you walk by
And morning bells will chime

En fi, que tot va per aquí

Una forta abraçada. Bon estiu!

Cuatro días después

Y comen

Y duermen

Y crecen.

Nota de prensa

En la noche de ayer se celebro en el restaurante Can Felipe la tercera edición de la cena literaria de El Masnou, en la que pudimos disfrutar de la lectura de poemas por parte de Aleix y la participación de todos los asistentes en juegos de poesía visual.

Ely

Seis días después

Y observé que la madre ya no estaba quieta en el nido
y observé que todo eran entradas y salidas
y observé que el padre traía alimento
y oí, casi imperceptiblemente que ya habian salido
y ví, que su fuerza es su debilidad...

ÉS LA COMPETÈNCIA

Hi ha una competència que es veu que es mou entre Premià i El Masnou, i dic que és la competència perquè si noaltres hem posat "mil palabras", ells ha posat "+ que mil palabras". Ho han posat no perquè ens coneguin, sinò per allò de que una imatge val més que mil paraules. Com que he vist la foto de l'Ely i també que alguna vegada heu fet coentaris a fotografies, us poso l'adreça d'aquest blog de "La Competència":

http://vistxcris.blogspot.com/

La vida

Después de un duro y largo invierno, a mi patio tranquilo, porque otros polluelos ya volaron, ha traido la primavera un regalo de vida y alegría.

Book

Hortensia, lo descubrió, yo lo puse aquí y todos lo disfrutamos
Ely

Cena dia 3 de junio?

Que os parece si el dia tres de junio, último dia del taller, nos vamos a cenar al terminar el taller.
La propuesta queda abierta a todos, los presentes del taller y los que estáis por ahi sueltos.
Pero tendréis que ir informando por aqui los que queráis y podais venir.
haremos cena en el vins i divins? o en otro lugar? se aceptan propuestas.
Un abrazo
lola

BCN EXPLORA LA POESIA

A canvi de l'absolució vostre per no haver vingut a Alella, us he copiat aquesta informació d'El Periòico. AL FINAL HI HA UN BLOG PER PARTICIPAR!!!


• El Festival Internacional obre demà una setmana d’espectacles poètics en tots els seus formats

MÉS INFORMACIÓ
Yu Hua, l’escriptor com a dentista
ERNEST ALÓS
BARCELONA
La ciutat que va inventar el dia de Sant Jordi no ha aconseguit consolidar, en canvi, una fira del llibre. Però sí una constel·lació d’iniciatives que completen la primavera literària i alimenten tendències en auge: la novel·la negra (BCNegra), el llibre infantil (Món Llibre) i els recitals poètics (Barcelona Poesia). Aquesta setmana poètica, amb més d’un centenar d’actes, comença demà la seva 14a edició amb el Festival Internacional de Poesia i nous plantejaments: connectar amb la xarxa de creadors, locals i públic que han consolidat ja una oferta cultural estable i al mateix temps exposar propostes de qualitat, obertes a altres formes d’expressió com la dansa i la música, que obrin noves portes més enllà del tradicional recital poètic.
«Volem ser com Temporada Alta, o complir la funció que va fer el Lliure fa anys: portar referents que elevin els estàndards i els criteris de qualitat», explica Martí Sales, una de les dues noves incorporacions a la direcció de la setmana juntament amb Eduard Escoffet. «Hi ha un públic jove per al qual la poesia comença a estar integrada com una oferta més al costat del cine o el teatre: volem connectar (amb aquest públic, amb els locals i els col·lectius, amb altres disciplines artístiques) i ampliar (cap al públic jove, les sensibilitats poètiques actuals i les activitats de reflexió)», planteja Escoffet.

3EL FESTIVAL INTERNACIONAL. Aquest any el Festival Internacional de Poesia obre foc (per incorporar els poetes convocats a les activitats dels dies següents) i incorpora l’escenografia de Playmodes i la música de Bèstia Ferida per guanyar potència com a espectacle. Els poetes: l’ucraïnès Serhíi Jadan, Jaume Bosquet, Francesc Garriga Barata, Lydia Lunch, l’eslovè Tomaz Salamun, la premi de la Crítica Chantal Maillard, el premi Cervantes Antonio Gamoneda i l’inclassificable Carles Santos. Al Palau de la música (dijous, 21 h).
3FORMES TRENCADORES. A la Virreina s’exploraran noves formes de poesia híbrida o contracultural. Dissabte, el primer campionat de Poetry Slam (improvisació), diumenge un recital de spoken word (recitat a un pas del rap) amb Lydia Lunch, Eugene S. Robinson, Bibbe Hansen i Bryabn Lewis Sauders. I dissabte, encreuament de poesia i noves tecnologies a la Fundació Tàpies.

3CLÀSSICS VIUS. Els jardins del Palau Marés acolliran cada nit una programació més reposada. Divendres, Tomaz Salamun i Antonio Gamoneda. Dilluns, poesia luxuriosa de tots els temps recitada per Pepa López i Biel Mesquida.

3HOMENATGES. Diumenge a les 19 hores, recital entre tombes al cementiri de Poblenou com a homenatge a Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres.

3REFLEXIÓ. Les tardes de la Biblioteca de Catalunya acullen aquest any per primera vegada debats sobre el fet poètic: Jordi Cornudella i Perejaume (dilluns), Arnau Pons i Maria Bohigas (dimarts) i Francisco Ferrer Lerín (dimecres).

3LA TRADICIÓ RENOVADA. Dimarts, al Saló de Cent (19 hores), se celebraran els Jocs Florals, amb un format ja consolidat: lectura d’una antologia de la producció poètica de l’any i entrega del guardó. El guanyador que passa a ser poeta de la ciutat durant l’any següent.

3MÚSICA. Una mostra més de la confluència buscada entre poesia i música: la clausura, el dimecres 19 a la plaça del Rei, a càrrec de La Batzuca (amb poemes de Roger Bartra) i de Joan Miquel Oliver. Dissabte, Joan Margarit i David Castillo jugaran amb el jazz a l’IEC.

3A LA XARXA. Aquest any Barcelona Poesia obre una finestra a la participació a la web a través del bloc
barcelonapoesia.blogspot.com. El programa complet es pot consultar a www.bcn.cat/canalcultura

MAI NO DIGUIS MAI MÉS

Aquest és el títol d'una de les pel•lícules de James Bond que no recordo ni si la vaig arribar a veure, però que em ve molt bé, perquè ja fa temps vaig penjar en aquest blog la recomanació d’un llibre de Kate Morton que es deia “La Casa de Riverton”, i vaig afegir que això no ho havia fet mai (recomanar un llibre), i que no ho tornaria a fer. Doncs això, que me’n desdic, però és que he trobat un llibre brutal i, com que sé que a mi no em creureu, aneu al Google i poseu “Giani Stuparich” i veureu que parlen d’un llibre que es diu L’Illa – La Isla - L’Isola. Allà us ho explicaran millor que jo, que sols us diré que és un llibre només de 108 planes A-5, que s’han d’anar llegint poc a poquet i deixant-se commoure lliurement que, com diu l’anunci, la lectura ens fa lliures.
Ja em direu el què.

Cercles de memòria

Després de temps sense escriure em fa molta il·lusió compartir amb vosaltres unes línies.
He estat llegint les vostres aportacions com la darrera entrada de la Marta, entranyable i emotiva, els escrits cada vegada més treballats de la Sunsi, l'homentage de la detallista Hortensia a Delibes, els enèrgics escrits del Joan com sempre , la Eli que veig que encara ens llegeix i la Lola com sempre animan als seus "protegits".

Us escric per fer-vos partíceps d'un "petit triomf personal" com és la presentació de dues poesies meves al Goleta, una ja la coneixeu i l'altre ja us la penjaré un cop passi el concurs, l'esperança és l'últim que es perd. Per mi el presentar-me ja és el premi més gran. Us animo a que ho feu alguna vegada, la satisfacció i l'emoció crec que val la pena.

Gràcies a tots per acompanyar-me en aquest viatge estilogràfic, com bé deia la Marta jo també porta una mica de tots/es vosaltres amb mi.

Al llegir-vos al blog m'ha entrat un sentiment agre-dolç d'anyorança ara que fa uns dies que no us veig i no puc venir, però també d'alegria al observar que seguim en contacte.

Us deixo un poema, desitjo que us agradi.

Cercles de memòria

Un dia vas marxar
Com el vent vora la mar
Es va il·luminar la teva mirada
Com la ma dins l’aigua
Només cercles arrodonits
Allarguen el reflex vers l’infinit.

Quan retornes a Cal Rei
Quan desitges que tot sigui vell
Te n’adones que les coses canvien
Que tu agafes altres vies
Però alguns camins romanen a la ment
Orfes històries retornen acotxats per la memòria.

Aquest migdia he dinat al meu jardí
He somiat que eres aquí
Sentint antics ocells
Escoltant nous cascavells
Olorant nova calor
Gaudint tal com abans
On tot i res no era tan important.

Tarda de records oblidats
On dies ja passats
Et saluden
Quan tot just acabes d’arribar.

Fins aviat,

Aleix

Cartas

Esta mañana he visto a Hortensia por la calle. Hemos compartido sólo unos minutos, pero ha sido una conversación muy especial.

Y me ha hecho pensar. Pensar en nuestro grupo. Pensar en los momentos que compartimos el año pasado.

Se me hace curioso pensar en como cada quince días varias personas que no se conocían de nada, y que aparentemente podrían tener poco en común, eran capaces de desnudar sus sentimientos y exponerlos en voz alta. Se me hace extraño imaginarme llorando ante estas personas, y sin embargo, sentirme comprendida.

Me parece precioso pensar en como a través de la escritura, hoy sigo llevando un trocito de cada una de esas personas dentro de mí.

Un beso a tod@s


El palomar de las cartas
abre su imposible vuelo
desde las trémulas mesas
donde se apoya el recuerdo,
la gravedad de la ausencia,
el corazón, el silencio.

Cartas, relaciones, cartas:
tarjetas postales, sueños,
fragmentos de la ternura
proyectados en el cielo,
lanzados de sangre a sangre
y de deseo a deseo.

En un rincón enmudecen
cartas viejas, sobres viejos,
con el color de la edad
sobre la escritura puesto.
Allí perecen las cartas
llenas de estremecimientos.
Allí agoniza la tinta
y desfallecen los pliegos,
y el papel se agujerea
como un breve cementerio
de las pasiones de antes,
de los amores de luego.

Aunque bajo la tierra
mi amante cuerpo esté,
escríbeme a la tierra,
que yo te escribiré.

Cuando te voy a escribir
se emocionan los tinteros:
los negros tinteros fríos
se ponen rojos y trémulos,
y un claro calor humano
sube desde el fondo negro.
Cuando te voy a escribir,
te van a escribir mis huesos:
te escribo con la imborrable
tinta de mi sufrimiento.

Allá va mi carta cálida,
paloma forjada al fuego,
con las dos alas plegadas
y la dirección en medio.
Ave que solo persigue,
para nido aire y cielo,
carne, manos, ojos tuyos
y el espacio de tu aliento.
Y te quedarás desnuda
dentro de tus sentimientos,
sin ropa, para sentirla
del todo contra tu pecho.

Aunque bajo la tierra
mi amante cuerpo esté,
escríbeme a la tierra,
que yo te escribiré.

Mientras los colmillos crecen,
cada vez más cerca siento
la leve voz de tu carta
igual que un clamor inmenso.
La recibiré dormido,
si no es posible despierto.
Y mis heridas serán,
los derramados tinteros,
las bocas estremecidas
de rememorar tus besos,
y con su inaudita voz
han de repetir: te quiero.

Miguel Hernández
Fragmentos de su poema CARTA

Ya solo somos cuatro

Si. Ya solo quedamos cuatro del grupo de casi doce que empezamos este blog. Y claro, a la que uno o dos fallen, el blog se queda mudo durante semanas. Sin embargo me consta que los que abandonaron, a veces, se conectan. Para ellos va esta invitación. La consigna para este próximo jueves 22 de abril:

Durmientes. En un pueblo todos duermen.

Escribir un relato con este tema.

Un abrazo

Parada de Sant Jordi

Com que aviat bé Sant Jordi i gaudirem d'un munt de parades de llibres al carrer, veig que es fa propici que us mostri aquesta carta al lector que no us havia pogut llegir a classe


Estimat lector,
avui t'he vist passar aprop meu i m'he remogut tota per dins. He intentat de fer-te un senyal per a cridar la teva atenció però no m'has fet ni cas. Esperava que em fessis almenys una ullada i res de res, et movies com si no em veiessis. No t'interesso gens?
No voldria pensar malament i creuré només que anaves despistat amb els teus pensaments o que no tenies un bon dia. De vegades això passa. A veure si un altre dia doncs, ens tornem a trobar per casualitat i amb més bones percepcions que ens ajudin a alliberar una petita espurna en el nostre apropament, el suficient per a que intercanviem la primera paraula i amb ella s'encengui de seguida el foc de l'amor d'un per l'altre. Un foc imparable que remourà i atravessarà totes les pàgines fins a un final de gran èxtasi on devoraràs amb plaer les últimes brases cercant encara una última resta amb tant delit que mai més no em tornaràs a oblidar o a ignorar-me. Et prometo que jo tampoc no et decebré estimat lector. Fins ara.

Epíleg:
això serà l'inici d'una gran amistat. Desitjo que em siguis fidel tot i que et dóno permís per a que et puguis mirar d'altres i tenir alguna aventura de tant en tant, però tingues present que sempre estaré esperant que al final tornis a mi.

TEMPUS FUGIT

Doncs això, que "tempus fugit", i fugit tant, que quasi ha passat un mes sense que aquest maltractat blog no hagi dit res, i això no pot ser. Per tant jo hi posaré:

Quan un vol escriure, es pot decantar per escriure florit, en el sentit d'harmoniosa cadència, de manera que una història buida i erma quedi com una maravella, o pot ser que el que vols dir superi la manera d'expressar-ho, tot i que la idea tampoc sigui cap meravella, però passa que quan llegeixo alguna cosa impresa, especialment una novel·la, moltes vegades se me'n va la cubicadora cap a que jo no soc l'únic que ha llegit allò que tinc davant. Em passa quan acabo de comprar-me un llibre, i encara més si es tracta d'un llibre deixat, o tret de la bibloteca i està mig descolorit.
Com que "tempus fugit", ho dic avui, així aquest blog serà més gran i jo ja ho hauré dit, o escrit, que aquesta és lagràcia.
Algú haurà llegit això? M'hauré explicat? Ho haurà entès? I si ho enten, què pensarà? ta taaannn.....

Homenaje a Miguel Delibes

Como aprendices de la escritura y amantes de la literatura no podemos pasar por alto la despedida de uno de los grandes, así que buceando he encontrado este pequeño homenaje que me vais a permitir hacer nuestro.

"Si no hay personaje, ni paisaje ni pasión, no puede haber novela" expresó en multitud de ocasiones, y en toda su obra estos tres extremos los llevó hasta sus últimas consecuencias, generando relatos de gran realismo y de una riqueza descriptiva sin igual, dentro de su sobriedad característica, pretendiendo aunar la esperanza de un futuro mejor con el fatalismo crónico de la Castilla rural. Alvaro Pimentel - Giralda informacion.com - 20.03.2010

LA TRAGÈDIA DE LA LLUNA

Què hi fas tu, Lluna
Al Cel,
Freda, inhòspita,
Amb llum d’altri?
Amagues els estels vius,
Privant de la seva llum al Cel,
Que estén així el mantell negre
Talment com la mort.
Per a tu la vull aquesta mort,
Que només així naixerà
Un daurat Sol de Vida.


EL TRIOMF DE LA LLUNA

He mirat sobre la mar,
El teu camí de plata atàvic.
El seu reflex màgic,
Ha escampat l’amor
Que tenia amagat,
I m’estrenyia el pit.
Parla-li a ma estimada,
Tu, que tens millor parla.

Vuelapluma - La foto d'en Joan

Yo luna, redonda y luminosa, me miro vanidosa en el espejo rizado que se extiende a mis pies. Brillante y voluptuosa cautivo los sentidos de los amantes nacidos bajo el embrujo de mi ser. Bella y misteriosa, dulcifico la noche, reconforto del frío, apaciguo del calor. Yo luna, confidente de tus dudas, quisiera refrescar mi alma en el espejo rizado que se extiende a mis pies.

OCATA ROMÁNTICA

Una noche,
una de aquellas noches
En que el corazón olvida
Sus dudas y sus querellas,
En que lucen la estrellas
Cual lámparas de un altar,
I que, invitando a orar,
La Luna cual Hostia Santa
Lentamente se levanta

Sobre las olas del mar.

Este fragmento tope romántico es de D. Gaspar Núñez de Arce, y la foto que está torcida, entre otras cosas, es mía

Presentación

Hola a todos/as
Me ha encantado veros el otro día en la biblioteca. sobre todo a Lola, a Mari Luz y a Dolors que hacía muccho tiempo que no las veía y me ha hecho mucha ilusión. He echado de menos a Paquita, Paquita estás por ahi? Dinos algo para que sepamos que estás bien. Por cierto y Aleix?
bueno, comentarios sobre la presentación....
Como veréis yo soy de las que usan los blog como un correo electrónico, no sé , me encanta.
un abrazo
lola Andrade

Compartir

Hola,

He encontrado esta frase célebre de Jorge Luis Borges, y quiero compartirla con vosotros. Me recuerda mucho algo que hablamos en clase:

"Un libro es una cosa entre las cosas, un volumen perdido entre los volúmenes que pueblan el indiferente universo, hasta que da con su lector, con el hombre destinado a sus símbolos".

Poema

Després de l’amor vingué la son

Aquella nit vas plorar
just en el moment que mes em vas odiar

aquella nit et vaig abraçar

et vaig mirar i em vas desarmar
va ser dolor, va ser amor
va ser tu i jo.

Quan ens vam llevar
no sabiem que sentir, on mirar
fins que a la fi va sonar el suspirar.
Abans de marxar et vaig besar
ens vam deixar acariciar
et vaig poguer tocar.

És doncs quan vaig comprovar
la curta distància
entre el dolor i l’Amor
entre la meva olor
i la teva escalfor
entre el meu món
i el nostre AMOR.

Noche chocolate

Aprofito que es Carnaval per penjar la meva inspiració sobre aquest tema:

Suenan los tamboriles,
Se agitan las caderas,
En la noche ardiente,
El ritmo se libera.

Empieza la “llamada”
Al son de los candombes,
Son reinas las negras
brillantes en sus trajes de colores.

Llamada: Desfile típico del carnaval de Montevideo realizado por un conjunto de personas de raza negra al compás de los tamboriles.

LA CINTA BLANCA

Doncs sí, he tornat a veure “La Cinta Blanca”, i és que encara que la primera vegada m’havia adormit, ja havia intuït que no era una peli qualsevol, i l’he tornat a veure altra cop VO perquè ja no la fan d’altra manera, i us asseguro que no m’he adormit sinó que he estat amb els cinc sentits a la pantalla.
Jo soc del batxillerat juràssic “de ciències”, i crec que aquesta peli corrobora la meva teoria de que el cinema és el gran acte de contrició que la ciència o la tecnologia fa, permetent amb aquest mitjà que es pugui transmetre sentiments, sensacions, teories, etc. que sense aquest invent seria quasi impossible de transmetre, proposar, explicar, etc.
Desprès que la peli ens ha angoixat, inquietat amb uns fets extraordinaris i que sacsegen al més pintat, ens encurioseix amb un final que vol ser obert, perquè no ens atrevim a veure la realitat, i desprès de tota aquesta evolució que creiem fantàstica, encara queda un finalíssim del tot real i més bèstia que tota la pel·lícula: L’assassinat de Sarajevo. I el film diu que al primer que en aquell poble va anomenar la guerra el van escridassar, i això que no anomena el naixement del nacionalsocialisme.

Haikus

Las flores nacen
en el jardin mágico
de su soledad.

*****

La luna crece.
Las estrellas asoman.
Cae la noche.

NO US CREURÉ MAI MÉS


Aquella hora del matí era la que més li agradava. Just a un quart de dotze i durant tot el curs, el sol anava directe a la banda esquerra del seu clatell i li encenia la seva orella d’aquest costat. El dia era fred i l’escalfor que li negava l’aula gèlida, el sol l’hi regalava. I a més, la seguretat de saber la lliçó de dalt a baix, l’omplia de tranquil·litat, i és que en Pau s’havia fet el seu prestigi d’estudiant brillant, al contrari del seu germà Albert més gran que ell. Una cosa unia als dos germans: La veneració pel seu pare, i la profunda animadversió a la comunitat que regia aquell col·legi.
Ara mateix en Pau estava fent un dibuix que no tenia res a veure amb les ciutats més importants d’una nació llunyana que possiblement mai no visitaria i que el mestre anava recitant mentre caminava tot llegint el llistat en el llibre que portava a la mà. En el moment que el mestre anomenava Pordicheri, a la porta de l’aula van sonar dos copets tímids i immediatament es va entreobrir tot apareixent el caparró d’un alumne de la classe de l’Albert i, més amb la mirada tímida que amb la veu apagada, va demanar permís per passar a parlar amb el mestre, que es va ajupir per poder escoltar el que el vailet li deia en una veu baixa i avergonyida. Ningú tret del mestre es va assabentar del misteriós missatge. El mestre va trencar l’encanteri i amb veu potent va dir al noi: “Está bien, espera fuera”. Solemnement es va anar passejant com qui busca quin serà el meló més madur, fins que mirant en Pau li ordena: “Sal fuera, que te esperan”. En Pau va respirar alleugerit de que el mestre no se n’hagués adonat de l’autobús que havia estat dibuixant, però preocupat per qui podia ser que l’estès esperant.
El noi que havia demanat per ell el va informar que l’estaven esperant a 2on, la classe de n’Albert, el seu germà. En Pau va seguir el pas accelerat del noi a qui no coneixia, i es va posar molt neguitós quan aquest va obrir la porta de l'aula dels mes grans. En Pau, davant de tot aquells desconeguts, no va tenir temps de descobrir on era el seu germà perquè, sobtadament, amb la veu falsa dels rèptils, el professor d’aquella classe, amb l’amabilitat d’un usurer li va demanar. “Sabrias explicar qué es una bisectriz?”. El noi amb timidesa però convençut, no solament va donar la definició exacta, sinó que també va dibuixar un angle amb una fluixa ratlla que el partia per la meitat. “Ya lo ves” va dir el mestre a n’Albert, “Tu hermano pequeño lo sabe mejor que tu”. En Pau no va veure ni el seu germà, ni cap dels alumnes. Només va veure la odiosa boca del mestre que li ensenyava una dentadura bruta, com si fos un somriure, mentre ridículament li atansava uns caramels. En Pau va copsar d’immediat com havia humiliat al seu germà, i es va fer enrera prement els engonals amb les dues mans, mentre tancava els ulls per no veure la recompensa de la traïció. I així, amb els ulls clucs, va veure el seu pare que encara no s’havia adonat de la deslleialtat del seu fill.

Nota de l'autor

Editat per si no l'aconsegueixo imprimir

Quan el Món encara havia de ser

Si jo fos ordenat, seria perfecte.

Això ho dic perquè no me'n re -

cordo de les consignes que ecara

no he fet .

Joan Simeon

Sé que et sorprendrà rebre aquesta carta com sé que em reconeixeràs abans d’arribar al tercer rengle: Sóc qui et barbotejava paraules inconnexes abans d’endinsar-me en el món dels adults, el qui quan tu m’ensenyaves a mirar les coses d’una altra manera, jo et deia que el món que serà, serà com jo havia dit que seria, i que quan em mostraves com començar una nova vida, jo deia que el món que serà, serà com jo havia dit que seria, i quan m’oferies una nova perspectiva de l’existència, jo et deia que el món que serà, serà com jo havia dit que seria, i que quan em vas dir que una dona m’estava exigint que fos home, jo et vaig dir que el món que serà, serà com jo et vaig dir que seria. Sempre repetia que el món que serà, serà com jo vaig dir que seria, i deia que el món que serà, serà com jo vaig dir que seria, perquè en les meves limitacions d’adolescent, em pensava que coneixia els secrets d’aquest món, i quan tu em vas dir que hi havia una altra perspectiva i jo et vaig dir que el món que serà, serà com jo havia dit que seria, volia dir que envejava de veure els colors com els sabies veure tu, que m’agradaria saber trencar com tu, sols amb les puntes dels dits, les contrarietats que ja s’albiraven, i jo veia en les teves mans una continuació d’un cos que m'estordia, i quan em mostraves com hi havia altres eines i jo et deia que el món que serà, serà com jo havia dit que seria, volia dir que jo no en sabia més, que em calia la teva companyia per aprendre a sortir de la llodriguera, i quan em vas dir que em miraves com a home i jo et vaig dir que el món que serà, serà com jo havia dit que seria, volia dir que ja no em veia a mi, sinó que la teva mirada volia que fos meva, i que el record de la ma que un dia vaig acaronar viuria sempre amb mi.

Avui, remenant entre el que la mare m’ha deixat en el seu comiat, he trobat el teu nom en una estampa de la teva comunió a l’any mil nou cents cinquanta cinc, quan tu i jo no ens coneixíem. Va ser onze anys més tard que et vaig conèixer, i tres desprès que jo em vaig quedar dient tot sol: El món que serà, serà com jo he dit que seria.