Presentación

Hola a todos/as
Me ha encantado veros el otro día en la biblioteca. sobre todo a Lola, a Mari Luz y a Dolors que hacía muccho tiempo que no las veía y me ha hecho mucha ilusión. He echado de menos a Paquita, Paquita estás por ahi? Dinos algo para que sepamos que estás bien. Por cierto y Aleix?
bueno, comentarios sobre la presentación....
Como veréis yo soy de las que usan los blog como un correo electrónico, no sé , me encanta.
un abrazo
lola Andrade

Compartir

Hola,

He encontrado esta frase célebre de Jorge Luis Borges, y quiero compartirla con vosotros. Me recuerda mucho algo que hablamos en clase:

"Un libro es una cosa entre las cosas, un volumen perdido entre los volúmenes que pueblan el indiferente universo, hasta que da con su lector, con el hombre destinado a sus símbolos".

Poema

Després de l’amor vingué la son

Aquella nit vas plorar
just en el moment que mes em vas odiar

aquella nit et vaig abraçar

et vaig mirar i em vas desarmar
va ser dolor, va ser amor
va ser tu i jo.

Quan ens vam llevar
no sabiem que sentir, on mirar
fins que a la fi va sonar el suspirar.
Abans de marxar et vaig besar
ens vam deixar acariciar
et vaig poguer tocar.

És doncs quan vaig comprovar
la curta distància
entre el dolor i l’Amor
entre la meva olor
i la teva escalfor
entre el meu món
i el nostre AMOR.

Noche chocolate

Aprofito que es Carnaval per penjar la meva inspiració sobre aquest tema:

Suenan los tamboriles,
Se agitan las caderas,
En la noche ardiente,
El ritmo se libera.

Empieza la “llamada”
Al son de los candombes,
Son reinas las negras
brillantes en sus trajes de colores.

Llamada: Desfile típico del carnaval de Montevideo realizado por un conjunto de personas de raza negra al compás de los tamboriles.

LA CINTA BLANCA

Doncs sí, he tornat a veure “La Cinta Blanca”, i és que encara que la primera vegada m’havia adormit, ja havia intuït que no era una peli qualsevol, i l’he tornat a veure altra cop VO perquè ja no la fan d’altra manera, i us asseguro que no m’he adormit sinó que he estat amb els cinc sentits a la pantalla.
Jo soc del batxillerat juràssic “de ciències”, i crec que aquesta peli corrobora la meva teoria de que el cinema és el gran acte de contrició que la ciència o la tecnologia fa, permetent amb aquest mitjà que es pugui transmetre sentiments, sensacions, teories, etc. que sense aquest invent seria quasi impossible de transmetre, proposar, explicar, etc.
Desprès que la peli ens ha angoixat, inquietat amb uns fets extraordinaris i que sacsegen al més pintat, ens encurioseix amb un final que vol ser obert, perquè no ens atrevim a veure la realitat, i desprès de tota aquesta evolució que creiem fantàstica, encara queda un finalíssim del tot real i més bèstia que tota la pel·lícula: L’assassinat de Sarajevo. I el film diu que al primer que en aquell poble va anomenar la guerra el van escridassar, i això que no anomena el naixement del nacionalsocialisme.

Haikus

Las flores nacen
en el jardin mágico
de su soledad.

*****

La luna crece.
Las estrellas asoman.
Cae la noche.

NO US CREURÉ MAI MÉS


Aquella hora del matí era la que més li agradava. Just a un quart de dotze i durant tot el curs, el sol anava directe a la banda esquerra del seu clatell i li encenia la seva orella d’aquest costat. El dia era fred i l’escalfor que li negava l’aula gèlida, el sol l’hi regalava. I a més, la seguretat de saber la lliçó de dalt a baix, l’omplia de tranquil·litat, i és que en Pau s’havia fet el seu prestigi d’estudiant brillant, al contrari del seu germà Albert més gran que ell. Una cosa unia als dos germans: La veneració pel seu pare, i la profunda animadversió a la comunitat que regia aquell col·legi.
Ara mateix en Pau estava fent un dibuix que no tenia res a veure amb les ciutats més importants d’una nació llunyana que possiblement mai no visitaria i que el mestre anava recitant mentre caminava tot llegint el llistat en el llibre que portava a la mà. En el moment que el mestre anomenava Pordicheri, a la porta de l’aula van sonar dos copets tímids i immediatament es va entreobrir tot apareixent el caparró d’un alumne de la classe de l’Albert i, més amb la mirada tímida que amb la veu apagada, va demanar permís per passar a parlar amb el mestre, que es va ajupir per poder escoltar el que el vailet li deia en una veu baixa i avergonyida. Ningú tret del mestre es va assabentar del misteriós missatge. El mestre va trencar l’encanteri i amb veu potent va dir al noi: “Está bien, espera fuera”. Solemnement es va anar passejant com qui busca quin serà el meló més madur, fins que mirant en Pau li ordena: “Sal fuera, que te esperan”. En Pau va respirar alleugerit de que el mestre no se n’hagués adonat de l’autobús que havia estat dibuixant, però preocupat per qui podia ser que l’estès esperant.
El noi que havia demanat per ell el va informar que l’estaven esperant a 2on, la classe de n’Albert, el seu germà. En Pau va seguir el pas accelerat del noi a qui no coneixia, i es va posar molt neguitós quan aquest va obrir la porta de l'aula dels mes grans. En Pau, davant de tot aquells desconeguts, no va tenir temps de descobrir on era el seu germà perquè, sobtadament, amb la veu falsa dels rèptils, el professor d’aquella classe, amb l’amabilitat d’un usurer li va demanar. “Sabrias explicar qué es una bisectriz?”. El noi amb timidesa però convençut, no solament va donar la definició exacta, sinó que també va dibuixar un angle amb una fluixa ratlla que el partia per la meitat. “Ya lo ves” va dir el mestre a n’Albert, “Tu hermano pequeño lo sabe mejor que tu”. En Pau no va veure ni el seu germà, ni cap dels alumnes. Només va veure la odiosa boca del mestre que li ensenyava una dentadura bruta, com si fos un somriure, mentre ridículament li atansava uns caramels. En Pau va copsar d’immediat com havia humiliat al seu germà, i es va fer enrera prement els engonals amb les dues mans, mentre tancava els ulls per no veure la recompensa de la traïció. I així, amb els ulls clucs, va veure el seu pare que encara no s’havia adonat de la deslleialtat del seu fill.

Nota de l'autor

Editat per si no l'aconsegueixo imprimir