Aquest és el títol d'una de les pel•lícules de James Bond que no recordo ni si la vaig arribar a veure, però que em ve molt bé, perquè ja fa temps vaig penjar en aquest blog la recomanació d’un llibre de Kate Morton que es deia “La Casa de Riverton”, i vaig afegir que això no ho havia fet mai (recomanar un llibre), i que no ho tornaria a fer. Doncs això, que me’n desdic, però és que he trobat un llibre brutal i, com que sé que a mi no em creureu, aneu al Google i poseu “Giani Stuparich” i veureu que parlen d’un llibre que es diu L’Illa – La Isla - L’Isola. Allà us ho explicaran millor que jo, que sols us diré que és un llibre només de 108 planes A-5, que s’han d’anar llegint poc a poquet i deixant-se commoure lliurement que, com diu l’anunci, la lectura ens fa lliures.
Ja em direu el què.
viernes, 30 de abril de 2010
martes, 27 de abril de 2010
Cercles de memòria
Després de temps sense escriure em fa molta il·lusió compartir amb vosaltres unes línies.
He estat llegint les vostres aportacions com la darrera entrada de la Marta, entranyable i emotiva, els escrits cada vegada més treballats de la Sunsi, l'homentage de la detallista Hortensia a Delibes, els enèrgics escrits del Joan com sempre , la Eli que veig que encara ens llegeix i la Lola com sempre animan als seus "protegits".
Us escric per fer-vos partíceps d'un "petit triomf personal" com és la presentació de dues poesies meves al Goleta, una ja la coneixeu i l'altre ja us la penjaré un cop passi el concurs, l'esperança és l'últim que es perd. Per mi el presentar-me ja és el premi més gran. Us animo a que ho feu alguna vegada, la satisfacció i l'emoció crec que val la pena.
Gràcies a tots per acompanyar-me en aquest viatge estilogràfic, com bé deia la Marta jo també porta una mica de tots/es vosaltres amb mi.
Al llegir-vos al blog m'ha entrat un sentiment agre-dolç d'anyorança ara que fa uns dies que no us veig i no puc venir, però també d'alegria al observar que seguim en contacte.
Us deixo un poema, desitjo que us agradi.
Cercles de memòria
Un dia vas marxar
Com el vent vora la mar
Es va il·luminar la teva mirada
Com la ma dins l’aigua
Només cercles arrodonits
Allarguen el reflex vers l’infinit.
Quan retornes a Cal Rei
Quan desitges que tot sigui vell
Te n’adones que les coses canvien
Que tu agafes altres vies
Però alguns camins romanen a la ment
Orfes històries retornen acotxats per la memòria.
Aquest migdia he dinat al meu jardí
He somiat que eres aquí
Sentint antics ocells
Escoltant nous cascavells
Olorant nova calor
Gaudint tal com abans
On tot i res no era tan important.
Tarda de records oblidats
On dies ja passats
Et saluden
Quan tot just acabes d’arribar.
He estat llegint les vostres aportacions com la darrera entrada de la Marta, entranyable i emotiva, els escrits cada vegada més treballats de la Sunsi, l'homentage de la detallista Hortensia a Delibes, els enèrgics escrits del Joan com sempre , la Eli que veig que encara ens llegeix i la Lola com sempre animan als seus "protegits".
Us escric per fer-vos partíceps d'un "petit triomf personal" com és la presentació de dues poesies meves al Goleta, una ja la coneixeu i l'altre ja us la penjaré un cop passi el concurs, l'esperança és l'últim que es perd. Per mi el presentar-me ja és el premi més gran. Us animo a que ho feu alguna vegada, la satisfacció i l'emoció crec que val la pena.
Gràcies a tots per acompanyar-me en aquest viatge estilogràfic, com bé deia la Marta jo també porta una mica de tots/es vosaltres amb mi.
Al llegir-vos al blog m'ha entrat un sentiment agre-dolç d'anyorança ara que fa uns dies que no us veig i no puc venir, però també d'alegria al observar que seguim en contacte.
Us deixo un poema, desitjo que us agradi.
Cercles de memòria
Un dia vas marxar
Com el vent vora la mar
Es va il·luminar la teva mirada
Com la ma dins l’aigua
Només cercles arrodonits
Allarguen el reflex vers l’infinit.
Quan retornes a Cal Rei
Quan desitges que tot sigui vell
Te n’adones que les coses canvien
Que tu agafes altres vies
Però alguns camins romanen a la ment
Orfes històries retornen acotxats per la memòria.
Aquest migdia he dinat al meu jardí
He somiat que eres aquí
Sentint antics ocells
Escoltant nous cascavells
Olorant nova calor
Gaudint tal com abans
On tot i res no era tan important.
Tarda de records oblidats
On dies ja passats
Et saluden
Quan tot just acabes d’arribar.
Fins aviat,
Aleix
domingo, 25 de abril de 2010
Cartas
Esta mañana he visto a Hortensia por la calle. Hemos compartido sólo unos minutos, pero ha sido una conversación muy especial.
Y me ha hecho pensar. Pensar en nuestro grupo. Pensar en los momentos que compartimos el año pasado.
Se me hace curioso pensar en como cada quince días varias personas que no se conocían de nada, y que aparentemente podrían tener poco en común, eran capaces de desnudar sus sentimientos y exponerlos en voz alta. Se me hace extraño imaginarme llorando ante estas personas, y sin embargo, sentirme comprendida.
Me parece precioso pensar en como a través de la escritura, hoy sigo llevando un trocito de cada una de esas personas dentro de mí.
Un beso a tod@s
El palomar de las cartas
abre su imposible vuelo
desde las trémulas mesas
donde se apoya el recuerdo,
la gravedad de la ausencia,
el corazón, el silencio.
Cartas, relaciones, cartas:
tarjetas postales, sueños,
fragmentos de la ternura
proyectados en el cielo,
lanzados de sangre a sangre
y de deseo a deseo.
En un rincón enmudecen
cartas viejas, sobres viejos,
con el color de la edad
sobre la escritura puesto.
Allí perecen las cartas
llenas de estremecimientos.
Allí agoniza la tinta
y desfallecen los pliegos,
y el papel se agujerea
como un breve cementerio
de las pasiones de antes,
de los amores de luego.
Aunque bajo la tierra
mi amante cuerpo esté,
escríbeme a la tierra,
que yo te escribiré.
Cuando te voy a escribir
se emocionan los tinteros:
los negros tinteros fríos
se ponen rojos y trémulos,
y un claro calor humano
sube desde el fondo negro.
Cuando te voy a escribir,
te van a escribir mis huesos:
te escribo con la imborrable
tinta de mi sufrimiento.
Allá va mi carta cálida,
paloma forjada al fuego,
con las dos alas plegadas
y la dirección en medio.
Ave que solo persigue,
para nido aire y cielo,
carne, manos, ojos tuyos
y el espacio de tu aliento.
Y te quedarás desnuda
dentro de tus sentimientos,
sin ropa, para sentirla
del todo contra tu pecho.
Aunque bajo la tierra
mi amante cuerpo esté,
escríbeme a la tierra,
que yo te escribiré.
Mientras los colmillos crecen,
cada vez más cerca siento
la leve voz de tu carta
igual que un clamor inmenso.
La recibiré dormido,
si no es posible despierto.
Y mis heridas serán,
los derramados tinteros,
las bocas estremecidas
de rememorar tus besos,
y con su inaudita voz
han de repetir: te quiero.
Miguel Hernández
Fragmentos de su poema CARTA
Y me ha hecho pensar. Pensar en nuestro grupo. Pensar en los momentos que compartimos el año pasado.
Se me hace curioso pensar en como cada quince días varias personas que no se conocían de nada, y que aparentemente podrían tener poco en común, eran capaces de desnudar sus sentimientos y exponerlos en voz alta. Se me hace extraño imaginarme llorando ante estas personas, y sin embargo, sentirme comprendida.
Me parece precioso pensar en como a través de la escritura, hoy sigo llevando un trocito de cada una de esas personas dentro de mí.
Un beso a tod@s
El palomar de las cartas
abre su imposible vuelo
desde las trémulas mesas
donde se apoya el recuerdo,
la gravedad de la ausencia,
el corazón, el silencio.
Cartas, relaciones, cartas:
tarjetas postales, sueños,
fragmentos de la ternura
proyectados en el cielo,
lanzados de sangre a sangre
y de deseo a deseo.
En un rincón enmudecen
cartas viejas, sobres viejos,
con el color de la edad
sobre la escritura puesto.
Allí perecen las cartas
llenas de estremecimientos.
Allí agoniza la tinta
y desfallecen los pliegos,
y el papel se agujerea
como un breve cementerio
de las pasiones de antes,
de los amores de luego.
Aunque bajo la tierra
mi amante cuerpo esté,
escríbeme a la tierra,
que yo te escribiré.
Cuando te voy a escribir
se emocionan los tinteros:
los negros tinteros fríos
se ponen rojos y trémulos,
y un claro calor humano
sube desde el fondo negro.
Cuando te voy a escribir,
te van a escribir mis huesos:
te escribo con la imborrable
tinta de mi sufrimiento.
Allá va mi carta cálida,
paloma forjada al fuego,
con las dos alas plegadas
y la dirección en medio.
Ave que solo persigue,
para nido aire y cielo,
carne, manos, ojos tuyos
y el espacio de tu aliento.
Y te quedarás desnuda
dentro de tus sentimientos,
sin ropa, para sentirla
del todo contra tu pecho.
Aunque bajo la tierra
mi amante cuerpo esté,
escríbeme a la tierra,
que yo te escribiré.
Mientras los colmillos crecen,
cada vez más cerca siento
la leve voz de tu carta
igual que un clamor inmenso.
La recibiré dormido,
si no es posible despierto.
Y mis heridas serán,
los derramados tinteros,
las bocas estremecidas
de rememorar tus besos,
y con su inaudita voz
han de repetir: te quiero.
Miguel Hernández
Fragmentos de su poema CARTA
viernes, 16 de abril de 2010
Ya solo somos cuatro
Si. Ya solo quedamos cuatro del grupo de casi doce que empezamos este blog. Y claro, a la que uno o dos fallen, el blog se queda mudo durante semanas. Sin embargo me consta que los que abandonaron, a veces, se conectan. Para ellos va esta invitación. La consigna para este próximo jueves 22 de abril:
Durmientes. En un pueblo todos duermen.
Escribir un relato con este tema.
Un abrazo
jueves, 15 de abril de 2010
Parada de Sant Jordi
Com que aviat bé Sant Jordi i gaudirem d'un munt de parades de llibres al carrer, veig que es fa propici que us mostri aquesta carta al lector que no us havia pogut llegir a classe
Estimat lector,
avui t'he vist passar aprop meu i m'he remogut tota per dins. He intentat de fer-te un senyal per a cridar la teva atenció però no m'has fet ni cas. Esperava que em fessis almenys una ullada i res de res, et movies com si no em veiessis. No t'interesso gens?
No voldria pensar malament i creuré només que anaves despistat amb els teus pensaments o que no tenies un bon dia. De vegades això passa. A veure si un altre dia doncs, ens tornem a trobar per casualitat i amb més bones percepcions que ens ajudin a alliberar una petita espurna en el nostre apropament, el suficient per a que intercanviem la primera paraula i amb ella s'encengui de seguida el foc de l'amor d'un per l'altre. Un foc imparable que remourà i atravessarà totes les pàgines fins a un final de gran èxtasi on devoraràs amb plaer les últimes brases cercant encara una última resta amb tant delit que mai més no em tornaràs a oblidar o a ignorar-me. Et prometo que jo tampoc no et decebré estimat lector. Fins ara.
Epíleg:
això serà l'inici d'una gran amistat. Desitjo que em siguis fidel tot i que et dóno permís per a que et puguis mirar d'altres i tenir alguna aventura de tant en tant, però tingues present que sempre estaré esperant que al final tornis a mi.
Estimat lector,
avui t'he vist passar aprop meu i m'he remogut tota per dins. He intentat de fer-te un senyal per a cridar la teva atenció però no m'has fet ni cas. Esperava que em fessis almenys una ullada i res de res, et movies com si no em veiessis. No t'interesso gens?
No voldria pensar malament i creuré només que anaves despistat amb els teus pensaments o que no tenies un bon dia. De vegades això passa. A veure si un altre dia doncs, ens tornem a trobar per casualitat i amb més bones percepcions que ens ajudin a alliberar una petita espurna en el nostre apropament, el suficient per a que intercanviem la primera paraula i amb ella s'encengui de seguida el foc de l'amor d'un per l'altre. Un foc imparable que remourà i atravessarà totes les pàgines fins a un final de gran èxtasi on devoraràs amb plaer les últimes brases cercant encara una última resta amb tant delit que mai més no em tornaràs a oblidar o a ignorar-me. Et prometo que jo tampoc no et decebré estimat lector. Fins ara.
Epíleg:
això serà l'inici d'una gran amistat. Desitjo que em siguis fidel tot i que et dóno permís per a que et puguis mirar d'altres i tenir alguna aventura de tant en tant, però tingues present que sempre estaré esperant que al final tornis a mi.
TEMPUS FUGIT
Doncs això, que "tempus fugit", i fugit tant, que quasi ha passat un mes sense que aquest maltractat blog no hagi dit res, i això no pot ser. Per tant jo hi posaré:
Quan un vol escriure, es pot decantar per escriure florit, en el sentit d'harmoniosa cadència, de manera que una història buida i erma quedi com una maravella, o pot ser que el que vols dir superi la manera d'expressar-ho, tot i que la idea tampoc sigui cap meravella, però passa que quan llegeixo alguna cosa impresa, especialment una novel·la, moltes vegades se me'n va la cubicadora cap a que jo no soc l'únic que ha llegit allò que tinc davant. Em passa quan acabo de comprar-me un llibre, i encara més si es tracta d'un llibre deixat, o tret de la bibloteca i està mig descolorit.
Com que "tempus fugit", ho dic avui, així aquest blog serà més gran i jo ja ho hauré dit, o escrit, que aquesta és lagràcia.
Algú haurà llegit això? M'hauré explicat? Ho haurà entès? I si ho enten, què pensarà? ta taaannn.....
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
