Los picos de Europa

Cangas de Onis, lagos de Enol, bahia de Ribadesella, largos paseos por encima de los acantilados de Llanes, subidas en funicular a Bulnes, asombro de cimas y de simas, siluetas de montes en el cielo, las nubes que bajan a las montañas, verdes prados, horizontes azules de mar...
Fabada, cecina, chorizos a la sidra, alguna ampolla en los pies.
Mañana la ruta de cares... mochila, palo y botas... el mundo bajo mis pies....
La vida se estira al vivirla...

CONTRÀRIES CONTRADICCIONS CONTRADICTÒRIES

Quan jo vaig fer el batxillerat, us parlo de quan el Passeig de Gràcia encara era ple de lleons i serps, vaig triar d’estudiar com a llengua estrangera l’anglès, cosa que en aquells temps, que van ser els meus i han estat els únics (Serrat dixit), era una cosa força extravagant, però que jo no ho vaig fer per extravagància, sinó perquè, al ser fora de la norma, les classes d’Idioma es transformaven en classes quasi particulars. Així va passar que la Senyoreta Font, mestra que recordaré sempre més, per mestra i, què coi, per senyoreta, un dia li va semblar imprudentment que jo estava pesant figues i va demanar-me que repetís aquell so tan rebuscat que de tant en tant emetien els anglesos (avui dia si val qualsevol emissió de veu rara, que tothom si veu amb cor). Jo li vaig fer aquell so com si fos el seu eco i ella, en un gest de bonhomia, em va felicitar pels meus reflexos i, aquí altre cop imprudentment, doncs jo des dels quatre anys tot i que m’agrada la música tinc el timpà perforat, va alabar el meu bon sentit de l’oïda. Però és que en aquella aula el que hi havia era una banda d’amics, amb la teacher al capdavant.

Tot això us ho explico perquè no us penséssiu que mentre llegíem els relats que perpetràvem cada dijous jo fos a Arbeca, o potser sí que hi era, però no perdia pistonada i, ara ve el més gros, al igual que me n’he adonat de que el que jo escric no ho escric perquè sí, també he vist que el que totes i tots heu escrit responia a un tarannà construït d’experiències, creences i convenciments, amb la qual cosa resulta que durant força temps hem estat compartint tot això en un espai i un temps. I compartir experiències, aficions, i temps, és signe d’amistat. Sota el cobert d’aqueta amistat us volia parlar de coses que m’han passat, no massa importants i que, de fet, son les que donen el títol a tota aquesta història, però ara veig que el que està escrit fa força goig. Gràcies a qui ho llegeixi.